Opinions sobre http://www.pagina26.com/

on un poquet moderats, posen "Comunitat Valenciana

Un miracle! Tal i com estan les coses, és un miracle que s'emprenguen iniciatives així

tant de bo hi puguera haver un Pàgina26 q fora diari i en paper.

La llengua és molt correcta, i q ningú em malinterprete, però és massa correcta. Per molt q no pose PV, quan la gent comence a llegir els aquest/s, els -eix i tot això...ja sabeu q diran. Qui vullga agafar mercat en valencià, a gent q majoritàriament és analfabeta i q quan senten alguna coseta diferen rabien, ha de pensar-se molt bé quin model lingüístic cal q empre, i parle sempre dins de la correcció

Encara els noms dels carrers......

La notícia hui a Información

Ya era hora» es la respuesta mayoritaria ofrecida por los vecinos de las calles de Calp con nombres franquistas a la pregunta realizada por el ayuntamiento al respecto de si apostaban o no por el cambio de la nomenclatura actual. El «ya era hora», por tanto, ha sido un sí rotundo a la sustitución de los nombres y se ha visto traducido en una encuesta telefónica con un 35% de apoyo.
El 15% de los residentes de las calles Generalísimo, José Antonio, Paternina y 18 de julio han creído en cambio que la nomenclatura

Me cague en la Renfe

Este matí, a les huit, ja estava amb el pal i poal, vinga netejar casa -poca broma,que són dos-cents metres de pis, i a banda, la planta baixa. A les 9 passades havia llançat al lavabo com a 10 poals d'aigua, havia tret la pols de l'escala i estava amagant la màquina que trau lluentor al pis (=terra). Un poc més tard, sona el mòbil i una veu a l'altre banda, informa del cacau que hi ha a l'estació de Sants. Res, anul·la el viatge, perquè l'Euromed de les 7 del matí encara no ha eixit.. i el seu qui sap quant. Tinc la planta al meitat del corredor, els sofàs de qualsevol manera, el dinar al foc, vaig tot suat....Cague en la Renfe, hui hauré de dinar per quatre. Adéu dieta.

Itàlia, Itàlial (Maria)

Necessite que Maria, una xica de Castelló que viu a Itàlia -i que en alguna ocasió ha deixat algun comentari a la bitàcola- es pose en contacte amb mi.

enricgiligonzalez@gmail.com


Gràcies.

Cau la grossa.... i no és Nadal

A l'estiu tot el món viu

He estat molt embolicat els darrers dies ì la bitàcola ha pagat la meua absència. Feia ja no sé quant que no escrivia res. Massa dies, la veritat, des què la vaig obrir l'octubre o novembre del 2005, probablement -si deixem l'estada l'any passat a la Toscana- aquest ha estat el periode de major inactivitat. Tot un rècord. Haguera pogut redactar alguna entrada, perquè hi ha hagut un seguit d'esdeveniments polítics que han animat la vida a casa nostra. Qui ho havia de dir, al juliol, en ple estiu! Pla ha provocat un terratrèmol a l'anunciar que no tornarà a encapçalar la llista del Pspv-Psoe. Dies abans, Jordi Sevilla era cessat com a ministre i tot apuntava que el seu destí era liderar els socialistes. Compromís ha esclatat amb la designació del representat d'aquesta formació al consell d'administració de Canal 9. Esquerra i País ha decidit convertir-se en un partit polític i agreuja encara més la crisi d´Eu. Mentrestant, s'han constituït les corporacions provincials -ahir la d'Alacant, dies arrere la de Castelló. I la vida segueix, i aquesta bitàcola també ha d'anar fent el seu camí, encara que ara estiga molt embolicat -penge l'entrada i més vaig que estem fent obres de reforma a un pis.

Per què ens guanyen? (vot romanés)

Ho explicàvem en aquesta entrada : 117 romanesos amb dret a vot apareixen censats a la seu de Càritas de la ciutat de Castelló. Els ciutadans d'aquell país, que podien participar en les passades eleccions municipals perquè Romania forma part des d'enguany de la Unió Europea, havien de fer explícit aquest desig. El termini expirava en les darreres de gener -o durant els principis de febrer, ara no ho recorde. Segons explicava la premsa, el nombre de ciutadans romanesos que demanaren el dret a vot va ser molt baix, si atenem la importància demogràfica a les comarques del nord -els mitjans parlen de 40.000 ciutadans d'aquesta nacionalitat que conviuen entre nosaltres. Una volta passada les eleccions, aquesta setmana m'arribà el butlletí que trau el BLOC en un poble de la contornada. En un article, una ciutadana romanesa que formava part de la candidatura valencianista explica els fets que es van viure en aquest municipi durant la jornada electoral. El PP anava amb furgonetes a buscar ciutadans d'aquest país -inscrits abans al cens, perquè d'una altra forma no hagueren pogut votar- i segons la rumorologia, es va pagar a tant cada vot. En aquesta vila, de la qual no podem esmentar el nom, es calcula que van votar més de 250 romanesos. Com que el nombre d'inscrits va ser molt baix, i encara així, molts no anaren a votar, imagineu-vos qui va estar darrere movent els fils en la gran majoria dels casos. En aquest municipi, els conservadors foren, de manera clara, l'opció preferida pels ciutadans i el vot romanés ajudà -sense cap mena de dubte- a donar la majoria absoluta. Tot és ben legal, mentres que no es demostre el contrari -acompanyar els romanesos a incriure's per a poder exercir el dret a votar, portar-los al col·legi electoral, etc... Pot haver algun cas on l'alcaldia sí que haja estat aconseguida de forma poc clara, però, com vam explicar en aquesta entrada i en aquesta, hi ha una maquinària electoral engreixada que funciona a la perfecció. Ah, i s'ha tornat a posar en marxa perquè ara s'apropen les estatals. Alerta, perquè en el futur -2011- el vot romanés serà més important.

El traspàs de Rodalia (Panella)

Fa una estona he sentit un tall de veu de Josep Maria Panella per Ràdio 9. Calia un Compromís, els vots del BLOC havien de ser més útils que mai, era urgent que la nostra veu se sentira a les Corts. Panella demanava el traspàs del servei de Rodalia al País Valencià -nota de premsa ací- i ha aprofitat per a recordar la clàusula Camps . Això sí, cal que tinguem un finançament com toca per a fer-nos càrrec dels trens. En el tall, Josep Maria ha recordat la necessitat de crear una línia de rodalia que unisca la ciutat de Castelló amb el Baix Maestrat, així com també Gandia amb Dénia i es millore la connexió entre Xàtiva i Alcoi. Des de fa no sé quants anys el BLOC demana la creació d'una línia de rodalies que unisca el Baix Maestrat amb la Plana -hem de dir que també EU ha defés aquest plantejament. Els mitjans de per ací sempre es feien eco de la proposta i ara, gràcies a tindre presència a les Corts, la notícia també apareixerà a les ràdios i la premsa escrita en les seccions de Comunidad Valenciana. El treball dels diputats nacionalistes a les Corts ajudarà a normalitzar la presència mediàtica del valencianisme i així les nostres propostes arribaran a més ciutadans.


Nota. Ara mateix a la portada de Vilaweb podeu llegir aquesta notícia (penjada a les 14:40) en què es parla sobre el traspàs de Rodalia a Catalunya. Aquest diari ha estat incapaç d'afegir a la informació la proposta de BLOC en què es demana la cessió d'aquest servei a la Generalitat. Sense comentaris.

Adéu Vilaweb (II)

L'amic Pere Meroño, arran de la decisió que vaig prendre dies arrere, es dirigeix públicament a Vicent Partal, director de Vilaweb. Partal, en aquesta entrada, respon les preguntes que Pere li planteja i exposa la seua opinió de l'afer. Qui sap quina haguera estat a casa nostra la història d'internet si Vicent Partal -i supose que més persones, el nom de les quals ignore- no hagueren llançat Vilaweb. Recorde quan em vaig connectar a internet, allà per l'any 98 o 99, i vaig descobrir Vilaweb, que de seguida es va convertir en el meu portal de referència, en el portal de referència per a la nostra comunitat lingüística, perquè Vilaweb és molt més que un diari a internet. Ara mateix, gràcies a Vilaweb que va obrir el camí, fa goig veure altres propostes, com Directe.cat, creat no farà encara tres mesos. No fa tampoc gaire, abans de Nadal, va nàixer El Singular Digital. A banda, existeixen altres opcions, que fan la seua des de fa alguns anys, com E-notícies o Racó Català, etc.. Des del País Valencià, i supose que no sóc l'únic, sentim enveja -no sé si sana- davant aquesta oferta variada de mitjans digitals, a banda de les versions en internet de diaris de papers. Nosaltres només disposem -en castellà- de Panorama Actual, perquè Parlem està crionitzat i Ara o mai va passar a millor vida.

L'aposta per les bitàcoles que van fer a Vilaweb ha servit per a democratitzar el diari, perquè els lectors també el fem -en part- amb la nostra opinió. La televisió, les entrevistes que es realitzen, també han esperonat la competència a oferir aquest servei i fan encara més atractiu Vilaweb. Ara bé, com a valencià, passe fam perquè trobe poca informació relacionada amb el meu país. Vaja, si no m'alimentara en una altra banda, fa temps que em no trobarien ni els ossos. Vilaweb va trigar molt en informar del nou Consell, com vaig comentar ací: Europa Press s'havia fet ressò de la notícia al final de la vesprada i fins al sendemà s'ignorà el nou Govern valencià, el meu Govern -encara que jo no els vote. L'oblit de la signatura del Decret de Nova Planta, del 300 aniversari d'aquella data va ser simptomàtic. Dimecres, per exemple, no ha aparegut cap informació relacionada amb el País Valencià -he deixat un comentari a Pere en aquest sentit. Dic jo que alguna cosa haurà passat al País Valencià que mereixeria l'interés dels lectors de Vilaweb.... No són fets casuals, gairebé cada dia es repeteix la mateixa cançoneta. Entenc que la majoria de lectors de Vilaweb siguen catalans -només cal veure la gent de manté les bitàcoles- perquè la situació sociolingüística del País Valencià és coneguda per tothom: si ens fixem en la publicitat, difícil es veure un baner valencià -a excepció de Bromera-, etc, etc.. Per aquesta raó, si no ens donen peixet, és ben difícil que ens trobem identificats amb un diari en el qual se'ns bandeja.

El problema no és exclusiu de Vilaweb -i això que a Vilaweb, en comparació amb la resta de mitjans digitals, el País Valencià encara trau el cap alguna volta - perquè aquesta mateixa sensació es repeteix amb altres productes que pretenen abastar tot el domini lingüístic. Temps arrere em confesava el director d'una revista catalana que no venia gairebé res al País Valencià i li retornaven els números de la seua publicació. Normal, vaig pensar jo, perquè en un any de vida de la revista encara no has entrevistat cap escriptor valencià ni cap músic valencià, mentres que no tens problema a traure en portada a un senyors de Barcelona que canten en castellà.. Així, amb aquest tracte que rebem, els pocs que podem estar interessats com vols que te la comprem?

Philip Roth (La contravida)

Seguisc amb Philiph Roth i el seu personatge Zuckerman, en aquest cas amb el volum La contravida. El principi -encara no he passat de la plana 60- és un ganxo brutal d'aquells que decideixen un combat de boxa per ko. És una pena que cap editorial s'haja atrevit a traduir els títols de Philip Roth publicats abans que La Magrana ens fera arribar amb el nou mil·leni les novetats d'aquest autor nord-americà.

Esquerra i País (La construcció del BLOC)

Fa un parell de setmanes des d'EiP s'anunciava que es deixaria d'assistir a les reunions de la direcció d'EU, controlada per Marcos i el sector dur del PCPV. Si el passat març es barallava, per a després de les eleccions, el possible relleu del Josep Bort, diputat provincial, dies arrere, malgrat que la gran majoria dels regidors del partit judicial volien la continuïtat de Bort, es va decidir que fóra Jesús León, de Manises, qui ocupara aquest càrrec. Segons informa L-EMV, EiP es vol constituir en formació política, una volta finalitze l'estiu, amb l'objectiu de convergir amb el BLOC. La notícia, però, és contradictòria perquè es parla de la creació d'un nou partit que dins d'Eu tindria una relació directa, com el PC, amb la direcció.

La informació, al cap i a la fi no fa més que apuntar les diferents línies que EiP pot prendre en els propers mesos, tot depén de les circumstàncies. Així, la tria del candidat al Congrés per València serà clau en el futur de la coalició: des de la direcció es vol substituir la diputada Isaura Navarro, d´EiP, i qui sap si aquesta decisió serà l'espurna que faça esclatar EU. Segons L-EMV, des del corrent es pretén, juntament amb el BLOC, construir al País Valencià una formació semblant a Iniciativa. És evident que aquesta proposta no serà rebuda amb aplaudiments pels nacionalistes perquè això significaria situar ideològicament el BLOC en l'espai que ocupava l'antiga UPV durant els darrers anys 80 i principi dels 90. En cas que es produira un trencament a EU, caldria veure la capacitat de la direcció i la militància del BLOC a l'hora d'integrar, a mitjà termini, EiP com a partit dins de la formació nacionalista. Les tensions internes dins del BLOC serien evidents perquè els nouvinguts probablement serien el corrent majoritari, sempre, és clar, que no se'n creen de nous dins de la formació valencianista i, açò és tota una incògnita, en la mesura que EiP aconseguisca arrossegar el màxim possible de militants d'EU si finalment es produeix el trencament. Quanta gent té EiP? Si aquest procés que avancem fóra un èxit, en un termini no massa llarg el BLOC probablement tractaria d'atraure les restes d´Unió Valenciana i partits -com ONV- que marxaren de la formació regionalista i convertir-se en el pal de paller del nacionalisme valencià. Per a completar aquesta operació, només restaria integrar ERPV, però aquesta opció resulta impensable ara mateix.

Cees Nooteboom (Perdut el paradís)

Viatjo per compensar una pèrdua. Tothom que hagi escrit un llibre alguna vegada sap de què parlo. És una forma de comiat i, per tant, sempre una forma de dol. Un, dos anys has viscut amb determinades persones, els has posat nom que després no feien per a ells, els has fet patir o riure, t'han fet patir o riure, i després els has aviat, cap a la immensitat del món. Esperes que els vagi bé, que tinguin prou alè pe a continuar existint durant un temps. Els has deixat sols, però el sentiment que tens és que són ells els qui t'han deixat sol. Sol en una estació abandonada del que antigament havia estat el Berlín Est. Encara et parlen. Durant dos anys s'han parlat entre ells, i tu els has escoltat. La qüestió, de fet, és on comença una cosa. Si la primera paraula va sortir de mi, la segona també va ser meva

Adéu Vilaweb ( I )

Gairebé dos mesos després de la batalla d'Almansa Felip V va signar el Decret de Nova Planta. Divendres, aquest divendres, va ser el tres-cents aniversari d'aquell fet. El Regne de València, creat per Jaume I, va desaparéixer del mapa, va ser esborrat. Divendres passat, aquest divendres, vaig fer una ullada ràpida a la premsa valenciana, com faig cada dia. No vaig mirar tots els diaris, i a més, les edicions digitals no solen arreplegar el contingut -més ampli- que trobem en el paper, però per cap lloc vaig veure referència a l'efemèride. A Vilaweb, en aquesta casa, tampoc vaig saber trobar cap notícia relacionada amb l'esdeveniment històric esmentat adés. Tots sabem com és la premsa valenciana, així que -malauradament- no ens hem de sorprendre de segons quines coses, però Vilaweb........

El dia anterior, dijous de vesprada, es va conéixer el nom -i les àrees- dels nous consellers valencians. Vilaweb, incomprensiblement, tampoc va obrir boca fins al sendemà. Són un parell d'exemples, triats a l'atzar, i ja en alguna entrada anterior, en el passat, he comentat el poc tacte -per dir-ho d'alguna manera- amb què Vilaweb tracta les notícies que tenen relació amb el País Valencià. És impensable que Vilaweb no haguera informat de seguida dels nous càrrecs en el Govern de Catalunya, una volta s'haguera fet pública la notícia. De la mateixa manera, em costa imaginar que Vilaweb no s'haguera fet ressò del Decret de Nova Planta català - signat el 16 de gener del 1716. Per això, una volta blogger diposa del servei en la nostra llengua, he obert una bitàcola allà i espere que en el termini d'un mes, una volta haja salvat les entrades de Vilaweb, tancaré la bitàcola d'aquesta casa. Vaig triar Vilaweb després d'obrir un bloc a .. ja no sé ni com es deia aquell indret. Vaig penjar tres entrades, d'aquella manera, perquè entre la meua incompetència i el servei, ben fluixet, que oferien..... per això vaig vindre ací, perquè Vilaweb -malgrat que pot i ha de millorar- et dóna un servei com toca - i en la nostra llengua.

Pense, sincerament, que no té massa sentit que m'enfade un parell de voltes a la setmana per la manera com Vilaweb tracta la informació del País Valencià. Crec, que tampoc guanye res si després escric un comentari al bloc, crític, per la forma de ningunear el meu país. La veritat, és que no paga la pena telefonar a la redacció i dir-los que hi ha notícies valencianes importants: si és que les tenen a Europa Press! Ja ho he fet prou vegades i no crec que calga insistir més. Sé que hi ha més valencians descontents, perquè en el passat havia fet una enquesta entre amics que visiten el web i coincidien en la meua postura. A banda, aquests dies he tornat a repetir l'experiment i la gent ha tornat a confirmar les opinions que em repetiren en el passat. Tots sabem que la gran majoria de lectors -o blocaires- de Vilaweb són catalans: coneixem la realitat sociolingüística valenciana. Només cal veure els anunciants i comprovar la inexistència de cap institució o empresa valenciana que pague un bàner. Tal volta, el 85% dels visitants són catalans -dic la xifra a l'atzar i probablement encara faça curt- però totes aquestes raons no són excuses, perquè en ocasions -en massa ocasions- pareix que la redacció de Vilaweb es trobe a Madagascar i no en l'edifici eixe, allà pel Raval, que comparteix amb altres mitjans. Que en un Euromed, Castelló es troba a dos hores de Barcelona!

Hui, tot el dia, en portada se'ns informa de l'atropellament de diferents vianants: el conductor d'un vehicle va perdre el control i va pujar a la vorera, allà al costat de la parada de l'autobús i la seu d'un banc molt important. Més d'un dissabte a eixe hora m'he trobat jo allí mateix, en eixe indret de la ciutat de Barcelona. La notícia és un succés, un vulgar succés dels que estem acostumats a veure i sentir fins a l'avorriment a Canal 9. La notícia, però, ha estat portada no sé quantes hores. Un fet de característiques semblants, esdenvingut a València, no haguera estat portada.. ni haguera aparegut al web.

Philip Roth (Zuckerman)

Hi ha més literatura en les poc més de 100 planes d'Elegia que en el 90% de les novetats en català que s'han publicat enguany. Malauradament, la nostra literatura és un apèndix -només cal veure la política de traduccions- del que es publica en castellà. Collonades com La pesca del salmó al Iemen o Indecisió et fan pensar en la gent que dirigeix les editorials. Com és possible traduir dos llibres-fem com els esmentats, que d'ací un any ningú els recordarà, mentres que no disposem encara en la nostra llengua de la trilogia de Zuckerman? Després de llegir Zuckerman et reafirmes en una idea que fa temps et persegueix. Literatura es sinònim de Fins que et trobi, d' Una dona difícil, de Zuckerman....

Vila-real: estudi sociolingüístic (3)

Amb quina freqüència escolta Ràdio-9? Mai 90,6%

Amb quina freqüència escolta altres emissores en valencià? Mai 49,7%

Llengua que utilitza amb el personal de l'Ajuntament: Sempre en valencià 1,2% generalment en valencià 41,8% sempre en castellà 34,3% generalment en castellà 17,34%

Els documents requerits a l'Administració són demanats en valencià en proporció del 25%, que representa menys de la meitat dels que són demanats en castellà (62%).

Manel Pitarch Font. Llibre blanc de l'ús del valencià. Estudi sociolingüístic a Vila-real. Maig 2007. Ajuntament de Vila-real.

L'amor boig

Probablement un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers mesos, no tant per l'argument -la part final resulta fàcil d'endevinar; el principi és molt més directe, et deixa sense saber molt bé on et trobes- com per la forma en què estat escrit. Una prosa encisadora, la de l'autor; tal volta, la història d'amor més bonica que he llegit des d'El fil de plata -reconec, però, que no m'apassiona el gènere. En alguns moments m'ha recordat la narrrativa esbojarrada de Comes, en uns altres la simplicitat de Murakami i també, per què no?, el Pamuk de La nova vida. Fóra interessant llegir ben prompte una nova novel·la de Pere Rovira. Ara és cosa d'ell. Ànim.

Terrorista, de John Updike

Vaig cercar algun comentari a la xàrcia sobre aquesta novel·la i em vaig identificar, de seguida, amb la frase final del comentari de Jordi Romero: Quan l’acabes, però, penses: i què? Doncs sí, no li vaig trobar massa sentit quan la vaig finalitzar. No tenia res millor a fer el protagonista, que fer-se musulmà, quan son pare, egipci, el va abandonar de menut i ha estat al seua mare -d'ascendència irladesa- qui la criat? Musulmà i idiota, és el nostre protagonista, perquè s'estima més treballar de repartidor damunt d'un camió que anar a la universitat. Sempre veig Gertrudis i Claudi en una llibreria, he fullejat el llibre no sé quantes voltes, però mai me l'acabe d'emportar. Des que vaig llegir l'argument -cosa que no faig gairebé mai-, malgrat que el tinc a la mà, sempre el torne a deixar al prestatge.

En castellà he vist un grapat d'obres de butxaca d'aquest autor, però com prioritze la literatura traduïda al valencià-català, encara no he llegit res de Conejo. S'atrevirà alguna editorial a traduir la sèrie de Conejo? Només és possible traduir un llibre si al mateix temps també apareix en castellà?

Estudi sociolingüístic a Vila-real (2)

Al voltant de la qüestió sobre l'índex de la població que es considera espectadora de la TV3 (...), la miren i escolten, bé amb freqüència, bé esporàdicament, una proporció del 32%. Són més del doble (68%) els qui no la veuen mai.

És mot elevat el nombre de residents que asseguren ser especectadors del Canal 9, la televisió pública valenciana, en concret el 94%.

Del contingent de població que ha declarat escoltar la ràdio, el 7% escolta Ràdio9, entre freqüentment i esporàdicament (amb freqüència ho fan en percentatge inferior a l'1%). Dels enquestats que escolten la ràdio, el 22% escolta Catalunya Ràdio, entre freqüentment i esporàdicament; un percentatge més alt que el recollit d'oients de la ràdio valenciana, Ràdio 9 (..)

Preguntats sobre la freqüència en què escolten emissores de ràdio en valencià, els vila-realencs diuen que, entre freqüentment i esporàdicament, ho fan quasi el 50% d'ocasions, del qual un 21% les escolten amb freqüència.

Després de saber que s'escolten més emissores en valencià a Vila-real, podem comprovar quines són aquestes. Per a un 60% l'altra emissora escoltada és Ràdio Vila-real i per a un 38% és Flaixbak.

Manel Pitarch Font. Llibre blanc de l'ús del valencià. Estudi sociolingüístic a Vila-real. Maig 2007. Ajuntament de Vila-real.

Torreblanca (sense cap problema de consciència)

No fa encara un mes que se celebraren les eleccions municipals i autonòmiques, comicis que es recordaran per la campanya Adéu PP, engegada pel BLOC Jove i que pretenia mobilitzar l'electorat amb la necessitat que era necessari un canvi. Hui, a aquesta hora, gràcies als vots del tres regidors que el BLOC té a Torreblanca, el PP aconseguirà l'alcaldia. L'any 2003, en una data propera a aquesta, el Psoe de Torreblanca incomplí l'acord al qual havien arribat les forces progressistes arreu del País Valencià a l'hora de constituir els ajuntaments. Com a conseqüència d'aquella malifeta, el Pp va governar l'alcaldia d'aquest municipi durant uns mesos, fins que una moció de censura va propiciar que el BLOC i el Psoe es turnaren al capdavant de l'Ajuntament. A pocs mesos de les eleccions d'aquest passat maig, la premsa informà de la difícil situació per la qual passava el govern local. El regidor d'urbanisme, del BLOC, presentava un escrit a l'Ajuntament, davant la deixadesa de l'alcalde a l'hora de multar i aturar diferents construccions il·legals.

L'alcalde, del Psoe, enfurit, retirà les seues atribucions al regidor i líder local del BLOC. Com que les eleccions eren a la vora, es mantingué d'aquella manera el govern conjunt. La campanya electoral que s'acostava anava a ser dura. Marina Albiol, candidata de Compromís, visità aquest municipi per a donar suport a una de tantes candidatures fantasmes que ha presentat EU i anuncià que es paralitzaria no sé quin PAI. Les declaracions van ser aprofitades per a atacar el BLOC a nivell municipal. Els regidors nacionalistes, com passa massa vegades, treballaren massa a l'Ajuntament i poc al carrec. Malauradament, el BLOC va patir una davallada de vots i perdia un regidor, mentres el Psoe augmentava i aconseguia un nou regidor. L'alcaldable socialista afirmà que el seu objectiu era eliminar el BLOC. És normal: els fotem, els fem mal, amb la nostra presència impedim que obtiguen la majoria absoluta en molts pobles i ciutats. A més, ells saben que nosaltres no som IC-EU, el nostre objectiu no és donar-los l'alcaldia quan no obtinguen el suport necessari. El BLOC vol governar aquest país, i no ser un gaiato en el qual es recolze el Psoe, frase aquesta, magnífica, que va usar el regidor de la UPV que el 1995 donà la majoria al Pp a Sagunt. Hui, com es deia, el BLOC farà alcalde el cap de llista del Pp i tots dos partits governaran aquest municipi. Sense complexos i amb la consciència tranquil·la

Per què guanyen?

Ho vam tractar d'explicar quatre entrades més avall. El comentari d'Inés anava en en la mateixa línia. A Almassora érem 24 persones -crec- per als diferents col·legis, una per mesa; a Castelló, segons Inés, només 60 i escaig persones del BLOC, una per a cada col·legi. Cal que la gent s'involucre, que s'implique, o ens guanyaran -com sempre- i per golejada. Dilluns parlava amb el nou diputat del BLOC a les Corts per aquesta circumscripció i el seu missatge era clar: cal fer partit. Així que si estàs llegint aquesta entrada, ens votes i no eres afiliat, ja pots córrer i emplenar una butlleta perquè el BLOC i el País Valencià et necessita. El racista i ultraconservador de Sabino Arana va crear el PNB fa poc més de cents anys: el PNB va ser durant bona part del segle XX el referent del poble basc. Pujol es va llançar a la construcció d'un partit que aplegara diferents sensibilitats nacionalistes i aquesta organització ha estat fonamental en els darrers 25 anys de la història de Catalunya. El BNG és la suma de partits diversos, units perque cal treballar per Galiza. El BLOC et necessita perquè sense tu mai tindrem el país que tots somiem, perquè si no ens dius el que penses mai sabrem quina és la teua opinió sobre allò que t'afecta i, d'aquesta manera, millorar el nostre discurs. Perquè sense BLOC mai tindrem País Valencià, perquè sense partits polítics els països no existeixen. No et demanem que ho dónes tot, però sí que ens recolzes i tractes de llançar-nos un cable quan ho necessitem. Vinga, no t'ho penses més, afilia't -o fes-te simpatitzant.

AC (No estàs sol)

La primera agresión de la que tiene constancia este diario se produjo en torno a las doce de la noche del sábado a escasos 45 metros del aparcamiento del campus universitario. Al grito de «hijos de puta» , un grupo de cinco personas «de unos veinte años de edad y aspecto normal» agredió a A. M., de 27 años de edad, y a A. C., de 31 años, militante de la organización juvenil del Bloc y miembro del Consell Nacional de la formación. Al primero le dieron un puñetazo en el ojo que le provocó una contusión; al segundo, le tiraron al suelo y le propinaron varias patadas, como consecuencia de las cuales presenta contusiones en el vientre y en el costado y tuvo que recibir un punto en la nariz, según relató a este diario un portavoz del Bloc Jove conocedor de la situación.

La misma fuente señaló que los dos afectados recibieron «un trato horrible» en la Ciudad de la Justicia, donde acudieron a presentar una denuncia después de los hechos. «Les trataron como delincuentes en vez de como víctimas y les obligaron a cambiar de lengua pues, según les dijeron, por la noche no tienen traductores de valenciano» , explicó.

Publicat a Levante-El Mercantil Valenciano dilluns 7 de maig del 2007.

5 de maig (manifestació a València)

Al Pont d'Aragó ens sorprén l'autobús del BLOC que va en direcció a Mestalla. Més avant, al carrer de Xàtiva topete amb Jordi, que passa a tota velocitat. Em pense que és ell, però va tan ràpid que no li dic res. Arribem a la Plaça de Sant Agustí i ens dirigim a la furgoneta del BLOC. Fuset,des de dins, reparteix banderes del partit i mans amb el lema Adéu Pp. En una taula, situada damunt de la vorera, trobes la piruleta del BLOC i no sé si també camises. No he estat massa hàbil per a fugir, així que abans que puga reaccionar, me trobe repartint banderes i mans. Comença la manifestació i xarrem amb gent de Carcaixent. Més tard deixe el grup i parle, primer, amb la gent de Xilxes, i una estoneta després amb AC. Per allà que passa Sareta, a tota velocitat i reparteix besets per a tots. Ens trobem a Colom, açò s'acaba, almenys per a nosaltres. De tornada, agafem el metro perquè estem cansats de passejar. Dins del transport públic, pense en el que pot passar a la nit, quan la gent se'n vaja del concert. Des de fa anys que el sendemà els diaris informen de galtades, corregudes i agressions.

Guanyar vots, explicar el país (300 anys d'Almansa)

La pregunta m'ha deixat descol·locat -i si us explique el lloc, més encara. M'ha dit si havia penjat les banderes per Sant Jordi. Este és el País Valencià real, el de la gent que no sap res d'Almansa. Li he explicat que el 25 d'abril feia 300 anys de la batalla d'Almansa, i com a conseqüència d'aquell fet, l'antic Regne de València va ser esborrat del mapa, va desaparéixer. M'ha tornat a preguntar per les banderes que havia penjat al balcó de casa. Li he contestat que la bandera amb el blau és l'oficial del País Valencià, mentres que la bandera de les quatre barres, era el símbol dels reis de la Corona d'Aragó i apareix -li he posat un exemple- en la frontera de l'estació de València o fins a les darreries dels setanta -he pensat en l'entrada de l'amic Josep Blesa- en l'escut del València CF.

Finalment, abans d'anar-me'n, he deixat de banda la cançoneta historicista i he anat a allò que ens interessa: Vicent, les taronges se'ns queden damunt de l'arbre perquè els que ens governen no fan res per l'agricultura, ells volen que ens afonem i al final, la gent, avorrida, haja de vendre la terra per a construir. No sé si ens votarà, però almenys ho he intentat i li he amollat el discurset. Aquesta és l'única forma que tenim de guanyar el país, cal explicar-lo i lligar al present el fets del passat, s'ha d'aconseguint guanyar la confiança de les persones, una a una. És una faenada, sí, però no tenim una altra alternativa.

El trage i la corbata (Sobre la presentació de Compromís)

Tres d'entrades més avall us parlava de l'acte de presentació de Compromís a la ciutat de Castelló. Torne al tema del trage i la corbata perquè dóna joc. El 1987, ara fa vint anys, bona part de la gent de l'antiga UPV es trobava ideològicament més propera als postulats que defén Eu. Anar, aleshores, en trage i corbata, haguera estat poc menys que impensable. Només cal veure les fotos de l`època, amb bona part de la militància nacionalista amb una barba que no tenia res a envejar a la de Homeini. Amb açò no vull dir que el BLOC i Eu siguen formacions radicalment distintes, perquè això no és tampoc del tot cert: hi ha coincidències en la defensa i valoració d'allò públic, en la protecció del medi, en un major autogovern, en una política més democràtica, participativa i acostada a la gent del carrer. En diferents entrades de Rafael Castelló en adonem que hi ha un part de l'electorat d'amdós formacions que és intercanviable. Ara bé, fóra estúpid no veure les diferències evidents, i deixaré a banda les divergències ideològiques. El trage i la corbata és el símbol més visible de la transformació que ha viscut una part de la militància nacionalista, probablement aquells col·lectius que trauen uns millors resultats electorals i han aconseguit eixir de la marginalitat. Aquesta gent que fa 20 anys no haguera portat trage i corbata, arriba un moment en què canvia el xip. Eixes persones, que poden no haver batejat els fills, veuen que cal anar a les processons, perquè ens hem de fer veure, cal que ens coneguen... perquè la senyora Vicentica ens ha de votar, i si cal, s'ha d'anar a ca la senyoreta Vicentica a donar-li el sobre amb la papereta. Qui parla de processons, diu també presentacions falleres, de reines de les festes, gaiates i actes del mateix estil que s'estenen de nord a sud del país. Ja són ganes de dedicar-li hores el cap de setmana a esdeveniments d'aquest tipus, però un butlletí i notes de premsa no són suficients. Cal baixar a l'arena, arromangar-se i posar-se la roba de faena: el trage i la corbata

Marina for president (Presentació de Compromís a Castelló)

Ahir al vespre, a la ciutat de Castelló, Compromís pel País Valencià va presentar la candidatura autonòmica per aquesta circumscripció electoral. Durant l'acte es va fer palés les diferències, evidents i clares, entre els dos principals socis de la coalició electoral. Poc abans de l'hora prevista d'inici, van fer acte de presència dos persones que encapçalaran la candidatura del BLOC per Almassora: amb trage i corbata -evidentment, comprats a botigues de comerç just- i sabates de pell de cocodril -fetes, com no podia ser d'una altra manera, a partir d'exemplars que moren a causa de l'avançada edat- provocaren alguna incomoditat entre el sector obrer que s'aixopluga dins EU. L'apoteosi vingué durant el discurs de senyor Durà, membre de diferents col·lectius republicans. A per la tercera -república espanyola, és clar. El personal del BLOC es va alçar i durant minuts i minuts no deixà d'aplaudir la proposta. Finalment, la frase genial d'aquest representant de la societat civil, a l'hora d'elogiar la cap de llista de la coalició i que no posem en dubte: Marina Albiol seria una gran presidenta d'Espanya. És clar que sí, però és que alguns no volem presidents ni presidentes d'Espanya: volem presidents i presidentes de la Generalitat, i a ser possible, presidents o presidents d'un País Valencià que forme part de la Unió Europea i tinga el seu representat a les Nacions Unides. I és que malgrat repetir trenta vegades País Valencià, el nostre país i altres referències semblants, molts al cervell segueixen tenint el mapa d'Espanya

Buenafuente (en brazos del mercado)

No he tingut mai cap simpatia pel personatge: mai m'ha fet riure, la veritat. M'ho explica un seguidor seu, amb cara de pomes agres: ha visitat el web, tal volta feia dos mesos que no hi feia una ullada i se sorprén perquè amb la renovació del web ha desaparegut la versió en català. Eixa persona, indignada, me comenta que fa molt de temps, quan Buenafuente presentava un programa a TV3, envià un correu electrònic en què corregia les faltes que apareixen en el web d'aleshores. Ni li van donar les gràcies, ni van corregir les faltes. Eixa mateixa persona, fan de Buenafuente, segueix amb el seu drama particular: és que han desaparegut les entrades en català de la bitàcola! Les del 2003 -per posar un exemple- també han volat La història és coneguda: canvien els noms però el contingut és el mateix. El mercat espanyol xucla i els nostres hi fan el salt -en la doble accepció del terme. Buenafuente presentava un programa a TV3, una televisión autonómica, amb un quota d'audiència -per dir quelcom- que fregava els 400.000 espectadors. A Antena 3, la xifra s'ha multiplicat per qui sap quant, de la mateixa manera que la quantitat econòmica que rep haurà augmentat de forma considerable.

Podem recordar el salt que feren els grups de rock en català després del boom dels primers 90: ¿quants van traure un disc en castellà?...... i encara com fracassaren -i per aquest motiu tornaren al català El passat 14 d'octubre el diari L-EMV entrevistava l'escriptor Ferran Cremades: Comencé por escribir una versión de cara al público juvenil..., en valenciano, y se la ofrecí a un editor. Luego reflexioné: voy a hacer una novela de veras. Un escritor ha de professionaliarse. Prefiero echarme en brazos del mercado.
Supose que en els propers dies el web del presentador es podrà visitar també en català. Només l'han renovat i com passa en tantes ocasions, primer fan la versió en castellà. Al País Valencià estem tan acostumats a situacions semblants en els webs institucionals....A més, s'acosta Sant Jordi, i novament hi haurà llibre de monòlegs -amb versió en català, és clar, que Buenafuente té un mercat en aquesta llengua. I el mercat és el mercat. O no?

Construir la nació des de la regió (revista Ayer)

Un correu electrònic m'informa del darrer número publicat de la revista Ayer, coordinat per Nuñez Seixas i en el qual participa Archilés. El monogràfic se centra en la construcció de la identitat regional dins del procés nacionalitzador que empreguen els estats durant els segle XIX. Ho vaig apuntar en aquesta entrada, en reflexionar sobre el valor a Catalunya de la senyera per a la gent que se considera nacionalment espanyola: i és que la nació -i la regió- no deixa mai de construir-se. Hui, a Espanya, el procés nacionalitzador que l'Estat va engegar durant el segle XIX i en el qual fou decisiu -amb resultats ambivalents- la identitat regional, continua en el temps amb el nou marc del sistema autonòmic.

El canal Xerta-Sénia (i 2)

Han trigat, però finalment els amics de Canal 9 han agafat les càmeres i s'han desplaçat fins al delta. Al telenotícies migdia entrevisten una portaveu de Greenpeace-Catalunya que renega de totes les barrabassades que fan a la desembocadura. Quina vergonya tu, estan construint 7 mil habitatges, a més d'un parell de camps de golf i es transformaran en regadiu no sé quants mils d'hectàrees de secà. La líder ecologista és l'única raonable en tot aquest afer: un camp de golf a Vinaròs o a Tortosa, és un camp de golf: les cases, també són les mateixes en un lloc com en un altre. Tots aquells valencians que es manifestaven en contra del transvassament haurien de veure que fan ara allà dalt. Pareix com si aprofitar ara l'aigua, per als mateixos usos que es volia destinar al País Valencià, no siga negatiu per al riu i per al seu ecosistema. I espere que cap ingenu m'acuse de donar arguments al Pp, només pretenc que reflexionem -qui vulga i estiga disposat, és clar. Caldrà algun dia parlar de tot: autovia, llengua, tren... i com deia Josep-Vicent Boira, això també inclou l'aigua.

Romeva i el valencià/català a Europa -bufes de pato, o fer el préssec.

Mai oblidaré l'entrada de Romeva arran del referèndum a Montenegro. És clar que la situació d'aquell país no tenia res a veure amb Catalunya, però és que el debat tampoc no era eixe. Els independentistes de dalt del Sénia havien trobat un camí a seguir: un tant per cent positiu en una consulta on la participació superara el llindar establit per a donar-li validesa. L'eurodiputat reconeixia el dret que té Catalunya a autodeterminar-se, això así, del text es podia extraure la idea que ells mai de la vida faran res perquè el referèndum siga possible i ni se'ls passa pel cap de votar favorablement. La proposta de Romeva, dotar els òrgans de representació subestatal de més poder, té en valencià un sinònim gairebé perfecte: bufes de pato.

Després vingué l'entrada arran de la visita de Carod a l'Índia durant la qual el líder d'ERC hagué d'anar amunt i avall en un cotxe que lluïa la bandereta espanyola. L'eurodiputat aprofità aquest fet per a agranar cap a a casa i explicar/justificar la seua tasca al Parlament europeu -i ací ningú dubta que treballa més que 15 electes del grup socialista o popular. Ara bé, hi havia una trampa evident en l'ús de tràngol carodià: el líder d'ERC aspira/vol que algun dia les quatre barres siga l'única bandera del cotxe oficial en un futur viatge a l'Índia.



Tot aquest -llarg- prèambul, té l'objectiu de centrar el debat. A iniciativa de Romeva, un seguit d'eurodiputats dirigeixen dos preguntes parlamentàries, redactades la nostra llengua, en què demanen poder usar el valencià/català per escrit quan s'adrecen a la Comissió i a la Comissió, amb l'argument que els ciutadans sí que tenen aquest dret. Quan l'escrit arribà a les oficines que s'encarrega de tramitar-les, el detector dels idiomes provocà un terrabastall: No oficial, No oficial. Des d'ací sentim el soroll que fa l'aparell.

Recordem el gran pacte que va aconseguir Espanya per a la llengua denominada català a les Illes Balears i Catalunya, i valencià al sud del Sénia, perquè d'una altra manera no comprendrem l'afer. Sí, els ciutadans -per exemple- ens podem adreçar al Defensor del Poble europeu en valencià/català, però el nostre escrit, es tradueix al castellà -que és llengua oficial. La resposta del Defensor, ens arribarà en la nostra llengua -és clar, perquè a Madrid o a allà Europa, Espanya s'encarrega de traduir novament el text i de les despeses que provoca la gestió. Reconeixement: cap ni un. Part de la legislació europea es traduirà als idiomes cooficials: és clar, ho paga Espanya i la traducció no té cap tipus de validesa jurídica. Els nostres representants poden expressar-se oralment davant d'alguns òrgans de la Unió: això sí, s'ha d'avisar primer amb sis setmanes d'avançament - i novament Espanya torna a pagar les despeses. Recordem també el nostre conseller forense, que malgrat haver oferir traductors a Madrid el 2005, s'expressà en castellà el passat novembre -amb el suport de la presidenta àgrafa de l'AVL.

Des d'ací recomanem a Romeva que quan presente les preguntes en valencià/català, adjunte el mateix text en castellà -llengua oficial-, així ens estalviarem una nova traducció inútil que haurà de pagar Espanya. Hi ha diferents camins pels quals la nostra llengua tinga el mateix mateix reconeixement a la Unió que el francés, l'alemany, el maltés.... La via de representació directa (= Catalunya és un Estat), la rebutja l'unionista Romeva. L'altra, és la que va seguir Finlàndia, que va demanar l'oficialitat del suec, perquè aquesta llengua és la pròpia de les illes Adland. O la del gaèlic, que té un Estat que li dóna -un migrat- suport. Aquesta via, passa per Madrid. Si Zapatero vol aprovar els pressuposts del 2008, aquells grups que li donen suport -entre ells Iniciativa- haurien de plantejar la qüestió lingüística com a imprescindible per a tirar avant els comptes del proper any. Han tingut ja dos ocasions i les han desaprofitades. Mentrestant, no cal que seguisquen, com dirien els catalans, fent el préssec a la Unió.

The Wind that Shakes the Barley (mataries per la independència?)

Osagyefo va ser breu. Va dir que el més important era aconseguir la independència; la resta vindria sola. Tot el bé derivaria directament de la independència.

Eben, de Kapuscinki.

Ha passat el temps, però encara em tremola la mà. Tenia por, ho confesse, vaig odiar els meus caps pel que m'obligaven a fer: com em podien ordenar que el matara? El coneixia des de la infantesa; li vaig jurar que el soterraria dalt del Tossal del Corb, allà on de menuts ens va agafar una tronada de primavera. Vaig anar a comunicar la notícia a sa mare, caminàrem sis hores fins a la tomba i quan vam aplegar allà dalt, em va dir que mai més em volia tornar a veure. No el vaig matar per aquest maleït acord, ell va morir per una Irlanda independent. Aquesta guerra, maleïda guerra. Daithi, el seu cabell pèl-roig, arrissat, em recorda tant al xic que ara mateix espera l'ordre del meu germà per a afusellar-me...

La manipulació a Canal 9 -crisi citrícola.

Fa unes setmanes arrere, un grup de llauradors es va concentrar davant les portes d'un supemercat de la ciutat de Castelló, on es ven taronja a un preu inferior als costos. Aquell dia, per a Canal 9 la notícia era l'enviament d'un vaixell, des del port de Castelló i carregat de taronges, cap a la Xina. La imatge impagable va ser la del president d'una cooperativa, que va llegir -en castellà- el text en xinés que apareixia en les caixes -evidentment, li havien dit abans què volia dir aquella frase. Tot seguit, trenta segons si arriba per a parlar de la concentració a Castelló.

Hui a migdia la cosa ha estat més o menys igual, encara que aquest colp han canviat la Xina pels Estats Units. S'han gelat les taronges de Califòrnia i existeix una demanda que en part es pot cobrir amb fruita valenciana. Segons la periodista, una taronja navel, una peça, val 1 euro. Des d'ací, ens diuen que s'envia un vaixell de taronges cap al nou continent. La imatge que transmet Canal 9 és la d'una agricultura que exporta als mercats emergents -la Xina i països asiàtics- o a l'Imperi -els Estats Units-i que té un únic problema: la mancança d'aigua. La realitat, però, encara que la vulguen amagar, apareix als diaris de forma sistemàtica. Dijous vaig anar al tros i el desastre era evident: les pluges de dimarts i dimecres havien fet que la clementina es fera un poc més malbé del que ja estava. Hui ha tornat a ploure, així que encara haurà empitjorat la cosa. Supose que en les properes setmanes hauré d'anar a llançar la fruita de l'arbre -quina faena més agradable. Un veí del meu oncle, com que enguany ja és el tercer que se li queden les taronges damunt de l'arbre, desesperat, ha decidit agafar la motoserra i tallar tot l'hort. Allà estan els tarongers, serrats per on s'aprimen les branques. Aquesta és l'autèntica imatge dela citricultura valenciana, però que mai de la vida eixirà per Canal 9.

Una nova via d'aigua en la nau d'ERC

El problema no és l'hora de castellà. Al cap i la fi, segons un estudi (2 del maig del 2005) que va presentar l'antiga cap del Departament d'Educció, fins el 20% de les classes de Primària i prop del 40% a Secundària s'impartien en castellà. Que ara es done una hora més, amb totes les que se n'han fet, quan en teoria s'haurien d'haver impartit en català ....La culpa d'aquest desgavell té noms i cognoms: CiU. Per això, m'indigna quan llig entrades de Carme Laura-Gil. Que no recordes que tu vas ser Consellera, com pot obrir la boca davant del desastre de la immersió, del qual eres responsable? ERC, el partit dels filòlegs, té mala peça al teler. Ací el problema no és l'hora de castellà, no ens enganyem. Maragall -Ernest- ha demostrat que segueix disciplinadament les ordres de Madrid -i això tampoc no és nou. On és el recurs que es demanava aquest cap de setmana? Des d'ERC i sectors propers, poden seguir embolicant la troca, però la realitat és que formen part d'un govern que accepta docilment els dictats de Madrid. Toni Fullat es va enfadar l'altre dia per l'article de Cardús. Xavier Mir demana la dimissió d'Ernest. Xa, Xavier, i per què no demanes que ERC deixe el govern abans d'engolir-se'n una altra. Quantes esteu disposats a empassar-vos-en? Ho deia l'altre dia en un comentari a Toni Fullat: ERC és un partit "cremat", pel que fa a les il·lusions va alçar entre una part dels votants, que en un moment concret van veure gent honesta. Si ERC no espavila prompte, abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya haurà deixat orfe bona part del sobiranisme, que s'ho pensarà dues vegades abans d'anar a votar. En pocs menys de quatre anys ERC s'ha carregat tota la faena que havien fet durant anys i panys. Hui ERC és tan nacionalista com CiU. Veurem què diu Gordillo, després d'aquella fantàstica entrada sobre Carretero o les referències a la dutxa escocesa -cal recordar que el bany el comparteix ERC amb el Psc? Almenys, des d'un punt de vista valencià, a nosaltres ens beneficia aquest descrèdit que comença a patir ERC. I em sap greu, perquè nosaltres ací representem el que vosaltres allà, però si us van malament les coses, deixareu de tocar-nos el nas. Així, que de tot cor, esperem veure-vos com el vaixell de la imatge: tocat i afonant-se.

Ruquet, bou i senyera (La nova Espanya imaginada)

He llegit aquest interessant article de la sociòloga Marta Rovira. Després de realitzar un estudi s'ha detectat que els catalans que se senten nacionalment espanyols rebutgen el ruquet. Home, a mi tampoc no em fa gens de gràcia el bou -i deixe de banda la qüestió de l'adhesiu dels bous al carrer, que també s'han popularitzat molt per ací. Ara, quin adhesiu es va crear abans, el del bou o el del ruquet? Jo diria que el del bou -sobre la rata-penada espere que Fuset faça una entrada... Vull dir, que davant un símbol banal espanyol, es va haver d'inventar-ne un altre. Marta Rovira també afrima que la bandera oficial de Catalunya és un símbol més integrador que l'estelada i, més enllà dels draps de color, reflexiona si els elements del catalanisme desacomplexat seran capaços d'atraure aquella gent que no és de la ceba. Aquesta idea m'ha fet pensar per la valoració que sobre la bandera oficial fan els catalans que se senten nacionalment espanyols. Com veuen ells la bandera oficial de Catalunya? Apunte una possible hipòtesi: la bandera oficial de Catalunya és un símbol que els identifica com a habitants d'una comunitat autònoma, essent el conjunt d'aquests territoris, les autonomies, com així els seus símbols -banderes o himnes-, una forma de representar l'Espanya actual. És dir, la bandera oficial de Catalunya, per a aquests catalans que se senten nacionalment espanyols, és un símbol a partir del qual construeixen la seua identitat nacional -espanyola. Així, aquest consens i acceptació de la bandera oficial, rau en el fet que permet ambivalències a l'hora de ser interpretada com a element de la comunitat imaginada. Ara caldria saber què diu Marta Rovira sobre aquesta hipòtesi.

El fracàs del pujolisme (ronda de Sant Antoni)

És un matí preciós: fa fred, està núvol i fins i tot plou una miqueta. És un dia d'aquells en què abelleix introduir el canó de la 9 míl·lmetres dins la boca, gaudir amb la gelor del ferro, pensar en acabar d'una volta amb tot. La visita a Sant Antoni ha estat, com sempre, profitosa, encara que per poc me'n vaig sense res. Camí de Plaça de Catalunya, per Ronda de Sant Antoni, veig de lluny un cadafal i damunt un grup de músics. M'acoste i al meu voltant hi ha gent que forma rogles. L'escena em recorda l'eixida del Liceu: el personal, per damunt dels seixanta, va ben vestit. El meu nas no pot amb tanta colònia desbrafada: mantinc la respiració, la meua cara enrogeix, fins que aconseguisc allunyar-me de les rotllanes. Molts, duien pins amb senyeres. Tothom parla català, tots votants de CiU. L'escena em fa vindre al cap la conversa de divendres. Ell, membre actiu del catalanisme cultural, m'explica el despreci de Pujol pels lletraferits: són rojos, als lleons. El fracàs dels anys de govern de CiU és evident: els darrers mohicans amb la sardana, mentres que el multiculturalisme en castellà s'ha fet l'amo de la ciutat.

L'independentisme "barat"

Per als sectors monàrquics que abandonaren Alfons XIII al legitimar aquest la dictadura de Primo de Rivera, la República podia ser barata, expressió que trobareu en aquest article d' Ucelay de Cal, en tant que es produiria un canvi en la forma d'estat -d'una monàrquia, Espanya passaria a ser una república-, però dirigint aquest Estat la mateixa classe política de la monarquia constitucional. Per a diferents sectors socials -anarquistes, nacionalistes catalans, etc..-, la República era barata en tant que al capdavant d'aquesta es trobaven antics monàrquics liberals com Alcala-Zamora o Miguel Maura, a més de topar amb els grups anteriors pel significat -confederal, sindical,etc.- amb què volien s'identificara el nou estat. Durant anys, amb una ERC marginal i uns socialistes dòcils als seus companys de Madrid, CiU va gaudir de fàcils majories, al ser hegemònic el seu discurs i presentar a uns com a sucursalistes i els altres com a radicals sense trellat. Els pactes amb el Pp, així com també el cansament de l'electorat, acabaren per minar l'electorat de la federació. ERC, que suporta la polarització del 99, aconsegueix ser clau en la següent convocatòria del 2003. Així s'obri una política de pactes amb els socialistes que dóna lloc al Tripartit, fa Zapatero president i es reperteix en l'actual Entesa. El desgast que pateix ERC al formar part d'un govern amb els socialistes, pretén alleugerir-lo amb crides cícliques a la sobirania i mantindre
així unit el sector que no veu clar el segon pacte amb el Psc, com també marcar diferències amb el seu principal soci de govern. Ara bé, aquest tour de force provoca situacions que porten ERC a greus problemes de coherència ideològica. Dimecres, el govern de Catalunya, del qual forma part els independentistes, decideix no recórrer la Llei de Dependència, aprovada aquesta al Congrés amb el suport dels republicans. Aquesta Llei, envaeix competències del nou Estatut. Dijous, però, Carod afirma que no hi ha una altra eixida que la sobirania, si l'Estatut pateix retallades per part del Tribunal Constitucional. ERC accepta la invasió de competències d'una llei estatal a la qual donaren suport, però no admet que un Tribunal puga fer el mateix amb l'Estatut. La situació és paradoxal: han de desenvolupar un Estatut que no votaren, i accepten les retallades d'aquest Estatut segons qui les faça. Quan ERC s'empassa decisions del govern del qual forma part, ha de mantindre la tropa amb proclames que recorden quins són els valors que guien l'acció política del partit. Les conseqüències d'aquesta línia pot ser letal per a la formació, a més de provocar situacions difícils de justificar com la que hem descrit: per una banda, el sector més sobiranista pot acabar desencantat davant les crides cícliques, perquè pot interpretar d'algunes d'aquestes com ara és el moment, quan eixe situació que conduïsca a la independència és poc menys que impensable que es puga produir a curt termini. Aquells que ara intenten acontentar, són els que poden demanar demà el cap dels dirigents que han marcat aquestc camí erràtic. Per una altra banda, els sectors que abandonaren CiU per la deriva després dels pactes amb el Pp, com també els republicans cansats de les proclames, poden tornar a la federació nacionalista davant uns excessos que no van més enllà de la gesticulació mentres que en la vida diària es van desmuntant les febles bases que va construir la política poruga de CiU. Qui va dir que governar era fàcil.

Babel

Mireia: Hem vaig posar molt calenta quan el Brad Pitt obre les cames de la seua dona i li acosta un orinal. No fa ni un parell de minuts que el metge li ha tancat la ferida que li ha provocat la bala. L'escena, amb el metge, que desinfecta l'agulla amb un encenedor, és d'un realisme que estremeix. La Laura habilment guia els seus dits fins als meu Carlitos -portava faldilla dimecres- i comença a jugar amb ell. Com en sap la Laura, té molt bona mà. Mentre la Laura introdueix l'anular al meu Carlitos, el Brad besa la seua dona que pixa en l'orinal...

Jordina. Vam anar al cinema perquè Mar i Diego ens recomanaren el film. Mai més els tornaré a fer cas, us ho dic ara. Jo ja tinc prou amb els telenotícies, vinga morts ací i allà. Ara el Saddam, que en els trauen al dinar i al sopar. L'últim ha estat això dels xiquets s'han penjat perquè volien imitar el que havien vist a la televisió. Molt desgradable, Babel. Jo al cine vaig a passar-m'ho bé una estona, no tinc ganes de patir. Mai més.


Àngel Canet. No tenia classe, així que vaig quedar amb uns alumnes per a anar al cinema: Joan -que va vindre amb la seua germana Teresa-, Miquel -que com no s'espavile no aprovarà la meua assignatura, Vicent -a aquest no el coneixia de res, era amic de Teresa-, Jordi -un xic que juga molt bé a futbol- i Rosa -la professora de matemàtiques. Teresa i Miquel havien curt de diners, així que entre Rosa i jo abonarem la quantitat per a traure l'entrada. Jordi no volia a veure Babel i al final no sé a quina sala va entrar. El film em va fer reflexionar sobre les condicions de la nostra sanitat, especialment perquè en aquella aldea estaven mancats d'ambulància. Al poble tampoc no en tenim, i com deia el "Liante" de hui, la Generalitat es va gastar 3 milions de pessetes en llogar cotxes, allà no sé en quin país d'Àsia, quan Julio Iglesias va participar en un acte de propaganda de la Comunitat -la seua, perquè nosaltres som del País.........