És un matí preciós: fa fred, està núvol i fins i tot plou una miqueta. És un dia d'aquells en què abelleix introduir el canó de la 9 míl·lmetres dins la boca, gaudir amb la gelor del ferro, pensar en acabar d'una volta amb tot. La visita a Sant Antoni ha estat, com sempre, profitosa, encara que per poc me'n vaig sense res. Camí de Plaça de Catalunya, per Ronda de Sant Antoni, veig de lluny un cadafal i damunt un grup de músics. M'acoste i al meu voltant hi ha gent que forma rogles. L'escena em recorda l'eixida del Liceu: el personal, per damunt dels seixanta, va ben vestit. El meu nas no pot amb tanta colònia desbrafada: mantinc la respiració, la meua cara enrogeix, fins que aconseguisc allunyar-me de les rotllanes. Molts, duien pins amb senyeres. Tothom parla català, tots votants de CiU. L'escena em fa vindre al cap la conversa de divendres. Ell, membre actiu del catalanisme cultural, m'explica el despreci de Pujol pels lletraferits: són rojos, als lleons. El fracàs dels anys de govern de CiU és evident: els darrers mohicans amb la sardana, mentres que el multiculturalisme en castellà s'ha fet l'amo de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada