25 mil quilos de taronges fent-se malbé.

Aquest matí un grup de llauradors s'ha concentrat a la porta d'entrada del centre logístic que una gran superfície té en una vila de la Ribera. El motiu que ha originat la protesta ha estat tractat en diferents ocasions en aquesta bitàcola. El comprador paga quantitats que multipliquen per vint o per trenta el preu final que rep el productor. Ara mateix un llaurador cobra 17 pessetes per un quilo de clemenules, quan al Mercadona les estan venent a 140 pessetes i supose que a Barcelona el consumidor les pagarà a dos euros. Si no fóra prou amb els preus ridículs, ara ni les volen. Tinc podrint-se damunt dels arbres prop de de 25 mil quilos -i encara els tarongers no estan ni de lluny en plena producció, perquè part de l'hort està a meitat criar i els tarongers que en fan, enguany és el segon o tercer que en tenen.. Hui se m'ha passat pel cap preguntar-li a mon pare si caldria anar a regar, i m'ha contestat una que m'ha deixat de pedra. Deixa-ho ermar. Així tenim el panorama. Espere que la senyoreta Registres Particulars, tan solidària ella, se'n recorde dels pobres llauradors valencians i regale unes quants quilos. Això sí que seria justícia.

Demà el sorteig de Nadal continuarà ignorant el valencià/català

Entrades anteriors sobre aquesta qüestió ací, ací, i ací.

Demà el sorteig de loteria de Nadal continuarà ignorant el català/valencià, el gallec i el basc, com fa 114 anys que ve passant! Dos anys després de la seua primera petició a Apostes i Loteries de l'Estat, l’Organització pel Multilingüisme denuncia que l’empresa estatal tornarà a ignorar l’ús del català/valencià, el gallec i el basc en el proper sorteig de Nadal.
Els dècims de la grossa s’han tornat a imprimir només en castellà i la campanya publicitària s’ha fet exclusivament en aquesta llengua. La pàgina web d’Apostes i Loteries de l’Estat continua sense incorporar les altres llengües oficials, de la mateixa manera que la resta de butlletes, travesses i impresos no tenen en compte la realitat plurilingüe espanyola. Des del 1892, fa 114 anys, data en què es va celebrar el primer sorteig de la grossa de Nadal, el castellà ha estat l’única llengua emprada per l’administració estatal de loteries.

Actualment, més del 40 per cent de la població espanyola viu en territoris en què hi ha altres llengües oficials, a més del castellà. Fins quan Apostes i Loteries de l’Estat les continuarà ignorant?

La necessitat de fer pedagogia de la diversitat lingüística estatal entre tots els ciutadans, un dels objectius de l’Organització pel Multilingüisme, era una de les preocupacions que expressava en el seu darrer informe sobre Espanya el Comitè d’Experts que vetlla per l’aplicació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries en els països que l’han ratificada:

T. Finalment, el Comitè d’Experts considera que a Espanya encara és necessari crear consciència sobre les llengües regionals o minoritàries. En particular, els mitjans de comunicació espanyols a penes tenen en compte la diversitat lingüística del país, i la majoria de la població castellanoparlant, sobretot en les comunitats autònomes no afectades directament, sembla que encara no és conscient que Espanya és un país plurilingüe. Per consegüent, cal redoblar els esforços per educar la població majoritàriament castellanoparlant i els mitjans de comunicació estatals amb l’objectiu de fomentar una major acceptació i respecte de les especificitats de les identitats regionals com a part integrant del patrimoni espanyol. També cal millorar la comprensió mútua per promoure les virtuts del plurilingüisme i de la diversitat lingüística, i, tant en els grups majoritaris com en els minoritaris, la idea fonamental d’una coexistència pacífica i harmoniosa.
(Estrasburg, 21 de setembre de 2005)

Imatge. Allò que es demanava el 2004 pel 2005 no és una realitat el 2006. No s’ha fet res. Res no ha canviat.

Manlleu, 21 de desembre de 2006

Per a més informació.

Organització pel Multilingüisme
Apartat de correus 107
08560 Manlleu
om@om-plural.org
www.om-plural.org
Telèfon: 93 851 28 41

Les voreres de Nova York (El matrimoni és el funeral de l'amor)

La meua primera dona, Anna, em va enganxar amb Susan. Vaig haver de fugir del pis a tota velocitat, davant la pluja d'objectes que em llançava. L'havia coneguda a la universitat, a Anna. Ens vam embolicar en una festa i des d'aleshores vam ser inseparables. Susan era un dolç que a crits demanava ser mossegat, cap home s'haguera pogut resistir al seu encant. El divorci em va costar perdre la casa i una de diners que no us pense explicar. Una volta es va descobrir la història, l'aventura amb Susan es va acabar en poc temps. Tal volta només m'interessava mentres enganyava la meua dona. No ho sé.

Amb Beth tot va ser més senzill. Jo m'havia embolicat amb Carol i ella tenia una aventura amb un advocat que vivia a la part alta de la ciutat. No volia els pocs diners que tenia perquè en tenia de sobra amb els doblers d'ell. Què és l'amor? Tu penses que em pots preguntar açò a estes hores de la nit, amb el pet que porte. De veritat que el material que filmeu servirà després per a un film? Sà possible. Qui m'havia de dir que un dissabte, calent i passat de coca, un parell de penjats em farien este tipus de preguntes. L'amor és una malaltia que es guareix amb els mesos. A tot estirar tres anys, una volta es moren les hormones responsables de l'enamorament. Al principi tot és bonic: flors, regals, el sexe que acabes de descobrir. Però després la rutina ho envaeix tot.

Els hòmens no estem fets per a la monogàmia i el que diga que no té ganes de clavar el piu en una figa que no siga la de la seua dona és un porc mentirós. Ei, però això ho trauràs de veritat en el reportatge que fareu? Quina imatge de cafré que donarà, caguen la mar. Joe, un altre vodka doble. Com et deia, Philip. Has dit que et deies Philip, no? Mira, no m'hauria d'haver casat mai amb Anna perquè al cap d'un any ja no la suportava. És que com deia el meu iaio, el matrimoni és el funeral de l'amor. Quanta raó tenia l'home. Però de veritat voleu fer un film que és dirà Les voreres de Nova York o esteu de broma?

Les hores

Sona el despertador d'una mestressa de casa que viu a Los Angeles durant els anys 50. Virginia Woolf, una Nicole Kidman que no havia reconegut, fa estona que barrina, quan de sobte sent el rellotge del menjador. Clarissa triga massa en aturar el maleït despertador; esperitada, s'alça perquè ha d'organitzar una festa per al seu amic Harry, poeta que ha guanyat un important premi. Tres històries que s'uneixen al llarg del film i s'acaben convertint en una. Un piano que acompanya l'espectador durant prop de dos hores. Un llibre que, com tants altres, he tingut a les mans unes quantes vegades, però que encara no m'he emportat cap a casa. La propera volta?

Wicker Park (Jo també vull un Estat per al País Valencià)

Les tres de la vesprada. Amb un mocador es protegeix de la neu que impacta contra la seua cara. Es trauria els guants i es mossegaria les ungles, però fa tant de fred que segueix caminant sense cap destinació. El cor a cent per hora, els llavis serrats, els ulls que fiten qualsevol home que s'acosta. Els temps, que passa inexorable, l'arrossega cap a l'aeroport. El bitllet, crema dins la bossa.

La política és així

Cada dia m'agrada més Artur Mas, encara que si fóra català probablement no el votaria, però aquesta és una altra qüestió. Amb el temps Mas ha guanyat en presència, cada dia més atractiu, templat, amb un vestit que li va d'allò més bé. Pareix un actor de cinema. L'heu vist quan es passa la ma pel cabell? Ma mare, quan apareix Mas a la tele, li diu a la meua germana que ha de trobar un home com ell per a casar-se. Si és que Mas, allà on va, triomfa i és que en quatre dies, ja veureu, president de la Generalitat de Catalunya.

La política és així de cruel, per això em sap greu, molt de greu, tota la gent que ara mateix se sent decebuda a Catalunya. Us entenc, us havíeu fet il·lusions i ara aneu a donar-vos un colp de cap davant la realitat. Tan sols cal llegir el que s'ha escrit en els blocs de Vilaweb per a captar la sensació de desengany entre bona part dels companys. A mi em va passar l'any 1999, quan el BLOC, per ben poc, no va entrar a les Corts. El 2003, com que va tornar a ocórrer, ja em va paréixer un poc més normal. La veritat és que recorde aquella nit de maig del 99 -una nit en què feia ja prou calor-, fora, al balcó de ma casa, mentres mirava al carrer i pensava com és d'injusta és la vida. Molta gent tindrà ara mateix una decepció tan gran que més d'un haurà promés no anar a votar mai més de la vida. Espere que Zapatero faça un gest, oferisca quelcom que permeta Esquerra sumar-se a l'acord. És trist haver d'escriure espere que Zapatero faça un gest, perquè al cap i al fi, apareix com l'artífex de l'Estatut. Les reunions a la Moncloa -i no em referisc a la darreres, de Mas, Puigcercós i Carod, i Saura-, tan sols han servit per a evidenciar la imatge trista, de divisió, dels partits catalans, perquè cadascun ha anat allà a no sé sap ben bé què.

L'Estatut, malgrat les opinions en contra, no és un mal Estatut. No és el que voldrien la majoria dels blocs de Vilaweb, no és el que es va aprovar al Parlament de Catalunya, però és que, tampoc anem a enganyar-nos: la política és així.