Una nova via d'aigua en la nau d'ERC

El problema no és l'hora de castellà. Al cap i la fi, segons un estudi (2 del maig del 2005) que va presentar l'antiga cap del Departament d'Educció, fins el 20% de les classes de Primària i prop del 40% a Secundària s'impartien en castellà. Que ara es done una hora més, amb totes les que se n'han fet, quan en teoria s'haurien d'haver impartit en català ....La culpa d'aquest desgavell té noms i cognoms: CiU. Per això, m'indigna quan llig entrades de Carme Laura-Gil. Que no recordes que tu vas ser Consellera, com pot obrir la boca davant del desastre de la immersió, del qual eres responsable? ERC, el partit dels filòlegs, té mala peça al teler. Ací el problema no és l'hora de castellà, no ens enganyem. Maragall -Ernest- ha demostrat que segueix disciplinadament les ordres de Madrid -i això tampoc no és nou. On és el recurs que es demanava aquest cap de setmana? Des d'ERC i sectors propers, poden seguir embolicant la troca, però la realitat és que formen part d'un govern que accepta docilment els dictats de Madrid. Toni Fullat es va enfadar l'altre dia per l'article de Cardús. Xavier Mir demana la dimissió d'Ernest. Xa, Xavier, i per què no demanes que ERC deixe el govern abans d'engolir-se'n una altra. Quantes esteu disposats a empassar-vos-en? Ho deia l'altre dia en un comentari a Toni Fullat: ERC és un partit "cremat", pel que fa a les il·lusions va alçar entre una part dels votants, que en un moment concret van veure gent honesta. Si ERC no espavila prompte, abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya haurà deixat orfe bona part del sobiranisme, que s'ho pensarà dues vegades abans d'anar a votar. En pocs menys de quatre anys ERC s'ha carregat tota la faena que havien fet durant anys i panys. Hui ERC és tan nacionalista com CiU. Veurem què diu Gordillo, després d'aquella fantàstica entrada sobre Carretero o les referències a la dutxa escocesa -cal recordar que el bany el comparteix ERC amb el Psc? Almenys, des d'un punt de vista valencià, a nosaltres ens beneficia aquest descrèdit que comença a patir ERC. I em sap greu, perquè nosaltres ací representem el que vosaltres allà, però si us van malament les coses, deixareu de tocar-nos el nas. Així, que de tot cor, esperem veure-vos com el vaixell de la imatge: tocat i afonant-se.

Ruquet, bou i senyera (La nova Espanya imaginada)

He llegit aquest interessant article de la sociòloga Marta Rovira. Després de realitzar un estudi s'ha detectat que els catalans que se senten nacionalment espanyols rebutgen el ruquet. Home, a mi tampoc no em fa gens de gràcia el bou -i deixe de banda la qüestió de l'adhesiu dels bous al carrer, que també s'han popularitzat molt per ací. Ara, quin adhesiu es va crear abans, el del bou o el del ruquet? Jo diria que el del bou -sobre la rata-penada espere que Fuset faça una entrada... Vull dir, que davant un símbol banal espanyol, es va haver d'inventar-ne un altre. Marta Rovira també afrima que la bandera oficial de Catalunya és un símbol més integrador que l'estelada i, més enllà dels draps de color, reflexiona si els elements del catalanisme desacomplexat seran capaços d'atraure aquella gent que no és de la ceba. Aquesta idea m'ha fet pensar per la valoració que sobre la bandera oficial fan els catalans que se senten nacionalment espanyols. Com veuen ells la bandera oficial de Catalunya? Apunte una possible hipòtesi: la bandera oficial de Catalunya és un símbol que els identifica com a habitants d'una comunitat autònoma, essent el conjunt d'aquests territoris, les autonomies, com així els seus símbols -banderes o himnes-, una forma de representar l'Espanya actual. És dir, la bandera oficial de Catalunya, per a aquests catalans que se senten nacionalment espanyols, és un símbol a partir del qual construeixen la seua identitat nacional -espanyola. Així, aquest consens i acceptació de la bandera oficial, rau en el fet que permet ambivalències a l'hora de ser interpretada com a element de la comunitat imaginada. Ara caldria saber què diu Marta Rovira sobre aquesta hipòtesi.

El fracàs del pujolisme (ronda de Sant Antoni)

És un matí preciós: fa fred, està núvol i fins i tot plou una miqueta. És un dia d'aquells en què abelleix introduir el canó de la 9 míl·lmetres dins la boca, gaudir amb la gelor del ferro, pensar en acabar d'una volta amb tot. La visita a Sant Antoni ha estat, com sempre, profitosa, encara que per poc me'n vaig sense res. Camí de Plaça de Catalunya, per Ronda de Sant Antoni, veig de lluny un cadafal i damunt un grup de músics. M'acoste i al meu voltant hi ha gent que forma rogles. L'escena em recorda l'eixida del Liceu: el personal, per damunt dels seixanta, va ben vestit. El meu nas no pot amb tanta colònia desbrafada: mantinc la respiració, la meua cara enrogeix, fins que aconseguisc allunyar-me de les rotllanes. Molts, duien pins amb senyeres. Tothom parla català, tots votants de CiU. L'escena em fa vindre al cap la conversa de divendres. Ell, membre actiu del catalanisme cultural, m'explica el despreci de Pujol pels lletraferits: són rojos, als lleons. El fracàs dels anys de govern de CiU és evident: els darrers mohicans amb la sardana, mentres que el multiculturalisme en castellà s'ha fet l'amo de la ciutat.

L'independentisme "barat"

Per als sectors monàrquics que abandonaren Alfons XIII al legitimar aquest la dictadura de Primo de Rivera, la República podia ser barata, expressió que trobareu en aquest article d' Ucelay de Cal, en tant que es produiria un canvi en la forma d'estat -d'una monàrquia, Espanya passaria a ser una república-, però dirigint aquest Estat la mateixa classe política de la monarquia constitucional. Per a diferents sectors socials -anarquistes, nacionalistes catalans, etc..-, la República era barata en tant que al capdavant d'aquesta es trobaven antics monàrquics liberals com Alcala-Zamora o Miguel Maura, a més de topar amb els grups anteriors pel significat -confederal, sindical,etc.- amb què volien s'identificara el nou estat. Durant anys, amb una ERC marginal i uns socialistes dòcils als seus companys de Madrid, CiU va gaudir de fàcils majories, al ser hegemònic el seu discurs i presentar a uns com a sucursalistes i els altres com a radicals sense trellat. Els pactes amb el Pp, així com també el cansament de l'electorat, acabaren per minar l'electorat de la federació. ERC, que suporta la polarització del 99, aconsegueix ser clau en la següent convocatòria del 2003. Així s'obri una política de pactes amb els socialistes que dóna lloc al Tripartit, fa Zapatero president i es reperteix en l'actual Entesa. El desgast que pateix ERC al formar part d'un govern amb els socialistes, pretén alleugerir-lo amb crides cícliques a la sobirania i mantindre
així unit el sector que no veu clar el segon pacte amb el Psc, com també marcar diferències amb el seu principal soci de govern. Ara bé, aquest tour de force provoca situacions que porten ERC a greus problemes de coherència ideològica. Dimecres, el govern de Catalunya, del qual forma part els independentistes, decideix no recórrer la Llei de Dependència, aprovada aquesta al Congrés amb el suport dels republicans. Aquesta Llei, envaeix competències del nou Estatut. Dijous, però, Carod afirma que no hi ha una altra eixida que la sobirania, si l'Estatut pateix retallades per part del Tribunal Constitucional. ERC accepta la invasió de competències d'una llei estatal a la qual donaren suport, però no admet que un Tribunal puga fer el mateix amb l'Estatut. La situació és paradoxal: han de desenvolupar un Estatut que no votaren, i accepten les retallades d'aquest Estatut segons qui les faça. Quan ERC s'empassa decisions del govern del qual forma part, ha de mantindre la tropa amb proclames que recorden quins són els valors que guien l'acció política del partit. Les conseqüències d'aquesta línia pot ser letal per a la formació, a més de provocar situacions difícils de justificar com la que hem descrit: per una banda, el sector més sobiranista pot acabar desencantat davant les crides cícliques, perquè pot interpretar d'algunes d'aquestes com ara és el moment, quan eixe situació que conduïsca a la independència és poc menys que impensable que es puga produir a curt termini. Aquells que ara intenten acontentar, són els que poden demanar demà el cap dels dirigents que han marcat aquestc camí erràtic. Per una altra banda, els sectors que abandonaren CiU per la deriva després dels pactes amb el Pp, com també els republicans cansats de les proclames, poden tornar a la federació nacionalista davant uns excessos que no van més enllà de la gesticulació mentres que en la vida diària es van desmuntant les febles bases que va construir la política poruga de CiU. Qui va dir que governar era fàcil.

Babel

Mireia: Hem vaig posar molt calenta quan el Brad Pitt obre les cames de la seua dona i li acosta un orinal. No fa ni un parell de minuts que el metge li ha tancat la ferida que li ha provocat la bala. L'escena, amb el metge, que desinfecta l'agulla amb un encenedor, és d'un realisme que estremeix. La Laura habilment guia els seus dits fins als meu Carlitos -portava faldilla dimecres- i comença a jugar amb ell. Com en sap la Laura, té molt bona mà. Mentre la Laura introdueix l'anular al meu Carlitos, el Brad besa la seua dona que pixa en l'orinal...

Jordina. Vam anar al cinema perquè Mar i Diego ens recomanaren el film. Mai més els tornaré a fer cas, us ho dic ara. Jo ja tinc prou amb els telenotícies, vinga morts ací i allà. Ara el Saddam, que en els trauen al dinar i al sopar. L'últim ha estat això dels xiquets s'han penjat perquè volien imitar el que havien vist a la televisió. Molt desgradable, Babel. Jo al cine vaig a passar-m'ho bé una estona, no tinc ganes de patir. Mai més.


Àngel Canet. No tenia classe, així que vaig quedar amb uns alumnes per a anar al cinema: Joan -que va vindre amb la seua germana Teresa-, Miquel -que com no s'espavile no aprovarà la meua assignatura, Vicent -a aquest no el coneixia de res, era amic de Teresa-, Jordi -un xic que juga molt bé a futbol- i Rosa -la professora de matemàtiques. Teresa i Miquel havien curt de diners, així que entre Rosa i jo abonarem la quantitat per a traure l'entrada. Jordi no volia a veure Babel i al final no sé a quina sala va entrar. El film em va fer reflexionar sobre les condicions de la nostra sanitat, especialment perquè en aquella aldea estaven mancats d'ambulància. Al poble tampoc no en tenim, i com deia el "Liante" de hui, la Generalitat es va gastar 3 milions de pessetes en llogar cotxes, allà no sé en quin país d'Àsia, quan Julio Iglesias va participar en un acte de propaganda de la Comunitat -la seua, perquè nosaltres som del País.........