Viatjo per compensar una pèrdua. Tothom que hagi escrit un llibre alguna vegada sap de què parlo. És una forma de comiat i, per tant, sempre una forma de dol. Un, dos anys has viscut amb determinades persones, els has posat nom que després no feien per a ells, els has fet patir o riure, t'han fet patir o riure, i després els has aviat, cap a la immensitat del món. Esperes que els vagi bé, que tinguin prou alè pe a continuar existint durant un temps. Els has deixat sols, però el sentiment que tens és que són ells els qui t'han deixat sol. Sol en una estació abandonada del que antigament havia estat el Berlín Est. Encara et parlen. Durant dos anys s'han parlat entre ells, i tu els has escoltat. La qüestió, de fet, és on comença una cosa. Si la primera paraula va sortir de mi, la segona també va ser meva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada