L'independentisme "barat"

Per als sectors monàrquics que abandonaren Alfons XIII al legitimar aquest la dictadura de Primo de Rivera, la República podia ser barata, expressió que trobareu en aquest article d' Ucelay de Cal, en tant que es produiria un canvi en la forma d'estat -d'una monàrquia, Espanya passaria a ser una república-, però dirigint aquest Estat la mateixa classe política de la monarquia constitucional. Per a diferents sectors socials -anarquistes, nacionalistes catalans, etc..-, la República era barata en tant que al capdavant d'aquesta es trobaven antics monàrquics liberals com Alcala-Zamora o Miguel Maura, a més de topar amb els grups anteriors pel significat -confederal, sindical,etc.- amb què volien s'identificara el nou estat. Durant anys, amb una ERC marginal i uns socialistes dòcils als seus companys de Madrid, CiU va gaudir de fàcils majories, al ser hegemònic el seu discurs i presentar a uns com a sucursalistes i els altres com a radicals sense trellat. Els pactes amb el Pp, així com també el cansament de l'electorat, acabaren per minar l'electorat de la federació. ERC, que suporta la polarització del 99, aconsegueix ser clau en la següent convocatòria del 2003. Així s'obri una política de pactes amb els socialistes que dóna lloc al Tripartit, fa Zapatero president i es reperteix en l'actual Entesa. El desgast que pateix ERC al formar part d'un govern amb els socialistes, pretén alleugerir-lo amb crides cícliques a la sobirania i mantindre
així unit el sector que no veu clar el segon pacte amb el Psc, com també marcar diferències amb el seu principal soci de govern. Ara bé, aquest tour de force provoca situacions que porten ERC a greus problemes de coherència ideològica. Dimecres, el govern de Catalunya, del qual forma part els independentistes, decideix no recórrer la Llei de Dependència, aprovada aquesta al Congrés amb el suport dels republicans. Aquesta Llei, envaeix competències del nou Estatut. Dijous, però, Carod afirma que no hi ha una altra eixida que la sobirania, si l'Estatut pateix retallades per part del Tribunal Constitucional. ERC accepta la invasió de competències d'una llei estatal a la qual donaren suport, però no admet que un Tribunal puga fer el mateix amb l'Estatut. La situació és paradoxal: han de desenvolupar un Estatut que no votaren, i accepten les retallades d'aquest Estatut segons qui les faça. Quan ERC s'empassa decisions del govern del qual forma part, ha de mantindre la tropa amb proclames que recorden quins són els valors que guien l'acció política del partit. Les conseqüències d'aquesta línia pot ser letal per a la formació, a més de provocar situacions difícils de justificar com la que hem descrit: per una banda, el sector més sobiranista pot acabar desencantat davant les crides cícliques, perquè pot interpretar d'algunes d'aquestes com ara és el moment, quan eixe situació que conduïsca a la independència és poc menys que impensable que es puga produir a curt termini. Aquells que ara intenten acontentar, són els que poden demanar demà el cap dels dirigents que han marcat aquestc camí erràtic. Per una altra banda, els sectors que abandonaren CiU per la deriva després dels pactes amb el Pp, com també els republicans cansats de les proclames, poden tornar a la federació nacionalista davant uns excessos que no van més enllà de la gesticulació mentres que en la vida diària es van desmuntant les febles bases que va construir la política poruga de CiU. Qui va dir que governar era fàcil.