Mai oblidaré
l'entrada de Romeva arran del
referèndum a Montenegro. És clar que la situació d'aquell país no tenia res a veure amb Catalunya, però és que el debat tampoc no era eixe. Els independentistes de dalt del Sénia havien trobat un camí a seguir: un tant per cent positiu en una consulta on la participació superara el llindar establit per a donar-li validesa. L'eurodiputat reconeixia el dret que té Catalunya a autodeterminar-se, això así,
del text es podia extraure la idea que ells mai de la vida faran res perquè el referèndum siga possible i ni se'ls passa pel cap de votar favorablement. La proposta de Romeva, dotar els òrgans de representació subestatal de més poder, té en valencià un sinònim gairebé perfecte: bufes de pato.
Després vingué
l'entrada arran de la
visita de Carod a l'Índia durant la qual el líder d'ERC hagué d'anar amunt i avall en un cotxe que lluïa la bandereta espanyola. L'eurodiputat aprofità aquest fet per a agranar cap a a casa i explicar/justificar la seua tasca al Parlament europeu -i ací ningú dubta que treballa més que 15 electes del grup socialista o popular. Ara bé, hi havia una trampa evident en l'ús de tràngol carodià: el líder d'ERC aspira/vol que algun dia les quatre barres siga l'única bandera del cotxe oficial en un futur viatge a l'Índia.
Tot aquest -llarg- prèambul, té l'objectiu de centrar el debat.
A iniciativa de Romeva, un seguit d'eurodiputats dirigeixen dos preguntes parlamentàries, redactades la nostra llengua, en què demanen poder usar el valencià/català per escrit quan s'adrecen a la Comissió i a la Comissió, amb l'argument que els ciutadans sí que tenen aquest dret. Quan l'escrit arribà a les oficines que s'encarrega de tramitar-les, el detector dels idiomes provocà un terrabastall: No oficial, No oficial. Des d'ací sentim el soroll que fa l'aparell.
Recordem el gran pacte que va aconseguir Espanya per a la llengua denominada català a les Illes Balears i Catalunya, i valencià al sud del Sénia, perquè d'una altra manera no comprendrem l'afer. Sí, els ciutadans -per exemple-
ens podem adreçar al Defensor del Poble europeu en valencià/català, però el nostre escrit, es tradueix al castellà -que és llengua oficial. La resposta del Defensor, ens arribarà en la nostra llengua -és clar, perquè a Madrid o a allà Europa, Espanya s'encarrega de traduir novament el text i de les despeses que provoca la gestió. Reconeixement: cap ni un. Part de la legislació europea es traduirà als idiomes cooficials: és clar, ho paga Espanya i la traducció no té cap tipus de validesa jurídica. Els nostres representants poden expressar-se oralment davant d'alguns òrgans de la Unió: això sí, s'ha d'avisar primer amb sis setmanes d'avançament - i novament Espanya torna a pagar les despeses. Recordem també
el nostre conseller forense, que malgrat haver oferir traductors a Madrid el 2005,
s'expressà en castellà el passat novembre -amb
el suport de
la presidenta àgrafa de l'AVL.
Des d'ací recomanem a Romeva que quan presente les preguntes en valencià/català, adjunte el mateix text en castellà -llengua oficial-, així ens estalviarem una nova traducció inútil que haurà de pagar Espanya. Hi ha diferents camins pels quals la nostra llengua tinga el mateix mateix reconeixement a la Unió que el francés, l'alemany, el maltés.... La via de representació directa (= Catalunya és un Estat), la rebutja l'unionista Romeva. L'altra, és la que va seguir Finlàndia, que va demanar l'oficialitat del suec, perquè aquesta llengua és la pròpia de les illes Adland. O la del
gaèlic, que té un Estat que li dóna -
un migrat- suport. Aquesta via, passa per Madrid. Si Zapatero vol aprovar els pressuposts del 2008, aquells grups que li donen suport -entre ells Iniciativa- haurien de plantejar la qüestió lingüística com a imprescindible per a tirar avant els comptes del proper any. Han tingut ja dos ocasions i les han desaprofitades. Mentrestant, no cal que seguisquen, com dirien els catalans, fent el préssec a la Unió.
