Una nova via d'aigua en la nau d'ERC

El problema no és l'hora de castellà. Al cap i la fi, segons un estudi (2 del maig del 2005) que va presentar l'antiga cap del Departament d'Educció, fins el 20% de les classes de Primària i prop del 40% a Secundària s'impartien en castellà. Que ara es done una hora més, amb totes les que se n'han fet, quan en teoria s'haurien d'haver impartit en català ....La culpa d'aquest desgavell té noms i cognoms: CiU. Per això, m'indigna quan llig entrades de Carme Laura-Gil. Que no recordes que tu vas ser Consellera, com pot obrir la boca davant del desastre de la immersió, del qual eres responsable? ERC, el partit dels filòlegs, té mala peça al teler. Ací el problema no és l'hora de castellà, no ens enganyem. Maragall -Ernest- ha demostrat que segueix disciplinadament les ordres de Madrid -i això tampoc no és nou. On és el recurs que es demanava aquest cap de setmana? Des d'ERC i sectors propers, poden seguir embolicant la troca, però la realitat és que formen part d'un govern que accepta docilment els dictats de Madrid. Toni Fullat es va enfadar l'altre dia per l'article de Cardús. Xavier Mir demana la dimissió d'Ernest. Xa, Xavier, i per què no demanes que ERC deixe el govern abans d'engolir-se'n una altra. Quantes esteu disposats a empassar-vos-en? Ho deia l'altre dia en un comentari a Toni Fullat: ERC és un partit "cremat", pel que fa a les il·lusions va alçar entre una part dels votants, que en un moment concret van veure gent honesta. Si ERC no espavila prompte, abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya haurà deixat orfe bona part del sobiranisme, que s'ho pensarà dues vegades abans d'anar a votar. En pocs menys de quatre anys ERC s'ha carregat tota la faena que havien fet durant anys i panys. Hui ERC és tan nacionalista com CiU. Veurem què diu Gordillo, després d'aquella fantàstica entrada sobre Carretero o les referències a la dutxa escocesa -cal recordar que el bany el comparteix ERC amb el Psc? Almenys, des d'un punt de vista valencià, a nosaltres ens beneficia aquest descrèdit que comença a patir ERC. I em sap greu, perquè nosaltres ací representem el que vosaltres allà, però si us van malament les coses, deixareu de tocar-nos el nas. Així, que de tot cor, esperem veure-vos com el vaixell de la imatge: tocat i afonant-se.

El fracàs del pujolisme (ronda de Sant Antoni)

És un matí preciós: fa fred, està núvol i fins i tot plou una miqueta. És un dia d'aquells en què abelleix introduir el canó de la 9 míl·lmetres dins la boca, gaudir amb la gelor del ferro, pensar en acabar d'una volta amb tot. La visita a Sant Antoni ha estat, com sempre, profitosa, encara que per poc me'n vaig sense res. Camí de Plaça de Catalunya, per Ronda de Sant Antoni, veig de lluny un cadafal i damunt un grup de músics. M'acoste i al meu voltant hi ha gent que forma rogles. L'escena em recorda l'eixida del Liceu: el personal, per damunt dels seixanta, va ben vestit. El meu nas no pot amb tanta colònia desbrafada: mantinc la respiració, la meua cara enrogeix, fins que aconseguisc allunyar-me de les rotllanes. Molts, duien pins amb senyeres. Tothom parla català, tots votants de CiU. L'escena em fa vindre al cap la conversa de divendres. Ell, membre actiu del catalanisme cultural, m'explica el despreci de Pujol pels lletraferits: són rojos, als lleons. El fracàs dels anys de govern de CiU és evident: els darrers mohicans amb la sardana, mentres que el multiculturalisme en castellà s'ha fet l'amo de la ciutat.

L'independentisme "barat"

Per als sectors monàrquics que abandonaren Alfons XIII al legitimar aquest la dictadura de Primo de Rivera, la República podia ser barata, expressió que trobareu en aquest article d' Ucelay de Cal, en tant que es produiria un canvi en la forma d'estat -d'una monàrquia, Espanya passaria a ser una república-, però dirigint aquest Estat la mateixa classe política de la monarquia constitucional. Per a diferents sectors socials -anarquistes, nacionalistes catalans, etc..-, la República era barata en tant que al capdavant d'aquesta es trobaven antics monàrquics liberals com Alcala-Zamora o Miguel Maura, a més de topar amb els grups anteriors pel significat -confederal, sindical,etc.- amb què volien s'identificara el nou estat. Durant anys, amb una ERC marginal i uns socialistes dòcils als seus companys de Madrid, CiU va gaudir de fàcils majories, al ser hegemònic el seu discurs i presentar a uns com a sucursalistes i els altres com a radicals sense trellat. Els pactes amb el Pp, així com també el cansament de l'electorat, acabaren per minar l'electorat de la federació. ERC, que suporta la polarització del 99, aconsegueix ser clau en la següent convocatòria del 2003. Així s'obri una política de pactes amb els socialistes que dóna lloc al Tripartit, fa Zapatero president i es reperteix en l'actual Entesa. El desgast que pateix ERC al formar part d'un govern amb els socialistes, pretén alleugerir-lo amb crides cícliques a la sobirania i mantindre
així unit el sector que no veu clar el segon pacte amb el Psc, com també marcar diferències amb el seu principal soci de govern. Ara bé, aquest tour de force provoca situacions que porten ERC a greus problemes de coherència ideològica. Dimecres, el govern de Catalunya, del qual forma part els independentistes, decideix no recórrer la Llei de Dependència, aprovada aquesta al Congrés amb el suport dels republicans. Aquesta Llei, envaeix competències del nou Estatut. Dijous, però, Carod afirma que no hi ha una altra eixida que la sobirania, si l'Estatut pateix retallades per part del Tribunal Constitucional. ERC accepta la invasió de competències d'una llei estatal a la qual donaren suport, però no admet que un Tribunal puga fer el mateix amb l'Estatut. La situació és paradoxal: han de desenvolupar un Estatut que no votaren, i accepten les retallades d'aquest Estatut segons qui les faça. Quan ERC s'empassa decisions del govern del qual forma part, ha de mantindre la tropa amb proclames que recorden quins són els valors que guien l'acció política del partit. Les conseqüències d'aquesta línia pot ser letal per a la formació, a més de provocar situacions difícils de justificar com la que hem descrit: per una banda, el sector més sobiranista pot acabar desencantat davant les crides cícliques, perquè pot interpretar d'algunes d'aquestes com ara és el moment, quan eixe situació que conduïsca a la independència és poc menys que impensable que es puga produir a curt termini. Aquells que ara intenten acontentar, són els que poden demanar demà el cap dels dirigents que han marcat aquestc camí erràtic. Per una altra banda, els sectors que abandonaren CiU per la deriva després dels pactes amb el Pp, com també els republicans cansats de les proclames, poden tornar a la federació nacionalista davant uns excessos que no van més enllà de la gesticulació mentres que en la vida diària es van desmuntant les febles bases que va construir la política poruga de CiU. Qui va dir que governar era fàcil.

La política és així

Cada dia m'agrada més Artur Mas, encara que si fóra català probablement no el votaria, però aquesta és una altra qüestió. Amb el temps Mas ha guanyat en presència, cada dia més atractiu, templat, amb un vestit que li va d'allò més bé. Pareix un actor de cinema. L'heu vist quan es passa la ma pel cabell? Ma mare, quan apareix Mas a la tele, li diu a la meua germana que ha de trobar un home com ell per a casar-se. Si és que Mas, allà on va, triomfa i és que en quatre dies, ja veureu, president de la Generalitat de Catalunya.

La política és així de cruel, per això em sap greu, molt de greu, tota la gent que ara mateix se sent decebuda a Catalunya. Us entenc, us havíeu fet il·lusions i ara aneu a donar-vos un colp de cap davant la realitat. Tan sols cal llegir el que s'ha escrit en els blocs de Vilaweb per a captar la sensació de desengany entre bona part dels companys. A mi em va passar l'any 1999, quan el BLOC, per ben poc, no va entrar a les Corts. El 2003, com que va tornar a ocórrer, ja em va paréixer un poc més normal. La veritat és que recorde aquella nit de maig del 99 -una nit en què feia ja prou calor-, fora, al balcó de ma casa, mentres mirava al carrer i pensava com és d'injusta és la vida. Molta gent tindrà ara mateix una decepció tan gran que més d'un haurà promés no anar a votar mai més de la vida. Espere que Zapatero faça un gest, oferisca quelcom que permeta Esquerra sumar-se a l'acord. És trist haver d'escriure espere que Zapatero faça un gest, perquè al cap i al fi, apareix com l'artífex de l'Estatut. Les reunions a la Moncloa -i no em referisc a la darreres, de Mas, Puigcercós i Carod, i Saura-, tan sols han servit per a evidenciar la imatge trista, de divisió, dels partits catalans, perquè cadascun ha anat allà a no sé sap ben bé què.

L'Estatut, malgrat les opinions en contra, no és un mal Estatut. No és el que voldrien la majoria dels blocs de Vilaweb, no és el que es va aprovar al Parlament de Catalunya, però és que, tampoc anem a enganyar-nos: la política és així.